dimarts, 20 de juny de 2017

Al ventre de la balena: sobre l'editorial Godall

AL VENTRE DE LA BALENA
Des de fa uns anys, la dimissió de les editorials que eren “importants” respecte de la poesia –i moltes altres coses– ha provocat la consolidació d’editorials que eren més petites, alhora que l’aparició de noves col•leccions i editorials; així com quan un arbre gran es podreix, creix tant l’herba com d’altres arbres on abans dominava l’ombra. Una d’aquestes editorials, petita però amb vocació de personalitat pròpia, és Godall edicions. Una editorial on l’estrella és la col•lecció de poesia, on un dels darrers volums publicats és Tot el blat de Christelle Enguix (2016), el seu tercer llibre, que trau després de vuit anys de l’últim El cor del minotaure (Premi Senyoriu d’Ausiàs March).
El primer que hauríem de comentar és que l’estil d’Enguix resulta perfectament recognoscible. Canvien les circumstàncies –perquè la seua obra s’alimenta de la vida– però no la manera com la conta: amb una visió íntima però alhora distanciada, gràcies a la ironia. Així, el motiu bàsic del poemari –la concepció, el naixement i creixement d’un fill– no resulta edulcorat, sinó incitador de noves perspectives. També en la constatació que de vegades és la vida qui pren les decisions, més enllà de les voluntats personals: és un cocodril invisible, /el desig d’engendrar-nos la pell. / un cocodril immòbil, ocult / sota les aigües nilòtiques de l’ànima. / fins que un plàcid matí de diumenge / hi emergeix vora nostre / i ens ensenya, desafiant, l’esplèndida dentada.
Potser per això, per a no deixar descontrolats els sentiments, l’autora també construeix el llibre d’una manera molt meditada, amb una estructura molt definida, sense espai per als excessos. Així, aconsegueix transmetre les emocions sense idealitzar la situació. De lectura necessària.
La trajectòria lliure i amb personalitat pròpia de la col•lecció de poesia es demostra amb llibres com Un riu als ulls del corb, de Josep Maria Capilla, un autor que des del 1993 havia publicat dos llibres, abans d’aquest. És, aquest, un poemari de dualitats marcades pel pas del temps –passat / present– i també per la distància física –Barcelona / Orient– entre les dues realitats que l’autor habita. Així, per exemple, al poema de la p. 42 trobem, gairebé en un mateix espai, Kobe, Hanoi, Barcelona i Xangai.
Però marca més el poemari el temps que l’espai. Escriu amb la serenor de qui ja ha viscut prou per a aprendre a observar, amb poemes descriptius que guarden, per als últims versos, alguna sorpresa que obliga a la relectura. És aquest pas del temps simbolitzat pel corb que apareix tant al títol com a diversos poemes. Però és més un corb plàstic, bell, que observa, que no pas carronyer. Perquè, al cap i a la fi, el pas del temps no és vist com a terrible, sinó com una bellesa crepuscular: Els plàtans que a l’estiu verdegen / són ja els plàtans de la tardor que han de venir. / I batuda pel temps una altra lleva.
En un altre dels volums de la col•lecció, Laura López Granell, a Forat, opta per un poesia que remet a la recitació: té una lírica del dir, amb una base més oral que guarda repeticions, jocs lingüístics,... Però aquest poemari, que comença decididament oral, és trasbalsat per l’amor o, més feridor encara, el desamor. Tant, que fins i tot arriba a la reflexió poètica, on es planteja una certa disjuntiva entre amor i poesia. Perquè és en la poesia on troba la capacitat de redefinir-se: Gràcia sota pressió, en digué Hemingway, del coratge. / Com el poema en diu dansar, de caure. I tot això potser perquè la pell no en té, d’orgull: / sucumbeix si la toca / l’enrabiada de l’aigua. // La pell no en sap, de sal / corcant genives. / La pell sap de la set. // I del deler dels porus / boquejant. // I del caire esberlat / de l’ona. // I del ferro / al llavi.
I és així, amb aquesta diversitat però alhora amb una coherència interna, com les petites editorials es reivindiquen. Perquè creuen en el que fan. I perquè l’arbre gran està tan podrit que ja no sap fer ni ombra.
Josep Lluís Roig

Publicat a la revista "Caràcters" tardor 2016.
(I això que quan vaig escriure l'article encara no coneixia -ni havia llegit- Gonzalo Hermo, traduït per Adrià Targa: "Celebració", ed. Godall: altament recomanables. Podeu llegir informació sobre el llibre a: http://www.llegirencasdincendi.cat/2016/11/celebracio-gonzalo-hermo-adria-targa/ o també a: http://www.promoart.cat/es/noticias/2017/05/08/celebracio-entrevista-a-gonzalo-hermo-poeta)

diumenge, 11 de juny de 2017

Laia Noguera: "Amor total"

M'atreviria a dir que és un llibre volcànic, que esclata en direccions diferents. Divers, no tot són encerts, però els encerts ho són molt.
Paga la pena la immersió.
-Laia Noguera, "Amor total", ed. La Garúa poesia - Tanit, segona edició, febrer de 2017.

dilluns, 5 de juny de 2017

Aquest dimarts, Jaume Pont a València

Aquest dimarts 6/6 a les 19, a la llibreria Fan set, podrem descobrir per on va la poètica de Jaume Pont, de qui sóc especialment admirador des d'aquell "Llibre de la frontera" (2000), una antologia apòcrifa de poetes àrabs lleidatans. Encara no m'he llegit el nou, però dimarts comence.
Un poema del "Llibre de la frontera", ed. Proa, 2000.

L'incendi

A la llengua
l'incendi
que mai s'acaba.

A la saliva
es besen
el foc
i l'aigua.



I la publicitat de l'acte:

dijous, 18 de maig de 2017

El poeta Ricard Garcia a Fan set (la llibreria de l'Octubre) aquest divendres 19 de maig a València

Ricard Garcia és un poeta d'aquells que té un món interior tan intens que no li cal fer-ne propaganda. Ell escriu els seus poemes. No li cal més.
Però no vull ser jo qui ho diga i copiaré un fragment del que en va explicar Jordi Llavina:
No forma part de cap d'aquelles capelletes poètiques principalment barcelonines i generalment detestables. No fa passadissos. No opta a res, més enllà d'escriure els seus poemes (bons poemes). No para atenció a res de superflu, no acostuma a ser convidat als mitjans. Però va construint una obra sòlida, al marge de les modes. Que és el que ha de fer qualsevol poeta de debò.
I aquest poeta ve aquest divendres a València: tot un luxe.
A sota hi ha la invitació i un poema.

dilluns, 8 de maig de 2017

Poema d'homenatge a Joan M. Monjo

LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.

És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.


Aquesta entrada la vaig fer el 12 de maig de 2008. Només he copiat el text literalment:

http://lapresodelaigua.blogspot.com.es/2008/05/cries.html


dimarts, 2 de maig de 2017

Joan M. Monjo, en el present

Vaig conéixer en persona Joan el curs 1998-99, a Bellreguard. Crec que ens vam fer amics amb rapidesa. Jo m'havia llegit "Oh!", "Ducat d'ombres", "Les ales d'Àngel Vidal" (novel·la juvenil) i ¡Esborreu-me el record! (que ens va fer llegir Jaume Pérez Montaner, a 5é de filologia). Encara mantinc ara que la seua gran novel·la va ser "Ducat d'ombres".
Perquè ell sempre em va semblar que posseïa una lucidesa que, en molts casos, li impedia l'acció, l'escriptura. Tenia aquella consciència que formàvem part d'una petita anotació en la història... i això mateix va marcar la major part de la seua literatura: anotacions de caràcter gairebé poètic, lúcides, volgudament i buscada senzilles, volgudament i buscada al marge de les competicions literàries: un plaer per a l'esperit i la lectura.
Fa deu anys que va morir i ara l'editorial Lletra Impresa (una petita i jove editorial de Gandia) ha reeditat el dietari "Oh!", guanyador de la primera edició del premi Joanot Martorell i descatalogat de fa anys, conjuntament amb d'altre material inèdit amb el títol "Oh! Dietaris inèdits", Joan M. Monjo, ed. Lletra Impresa. Altament recomanable.
A banda d'això, Joan té molt poques coses més publicades: una darrera novel·la juvenil ("Examen de verbs irregulars") que vaig tenir l'honor de fer-li de presentador i un llibret pòstum, publicat com a homenatge pel CEIC Alfons el Vell i que supose que es pot demanar a la institució, que el ven, trobe. De tota manera, com que és difícil d'aconseguir per a aquells que no siguen saforencs, es pot llegir a internet:

https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/38115/JOAN%20MONJO.pdf?sequence=1

Són un conjunt d'anotacions sobre la seua estada a Altea. Belles, intuïtives, en el límit aquell entre prosa i poesia on tot és real quan deixa de ser-ho. Com molts dels apunts del dietari.
Encara que a banda de tot això que he explicat i que són dades i més dades que, és cert, m'ha agradat concentrar per a aquells lectors que no tinguen el goig d'haver llegit la seua obra, a banda de tot això, per a mi, el record més preuat són les converses. Recorde que el meu camí feia marrada sempre un dia a la setmana: de camí cap a la feina, parava a l'IES Joan fuster de Bellreguard i no existia l'institut, ni el temps, mentre esmorzàvem o, senzillament, ens féiem un calentet.
I han passat ja més de deu anys. Més de deu anys. Quin vertigen i quina desolació, ara que he tornat a treballar al mateix centre i ja no el tinc per a donar-me la seua visió de les coses i de la vida... Sens dubte, el meu llibre "Oasi breu" li deu alguna cosa, més en la perspectiva que en els continguts, possiblement. Perquè a mi sempre em costava allunyar-me de les coses i ell sempre tenia la capacitat de la distància. De graduar-la. Com tampoc no vaig escriure la presentació que li vaig fer d'"Examen de verbs irregulars", perquè aquells que em coneixen saben que m'agrada fer l'esquema del que explicaré, però no dur-ho escrit: mai no m'ha agradat avorrir la gent. Però em sap greu no tenir-ho.
Perquè ara, de tot això, me'n queda el record, la lectura i un parell de coses: l'últim llibre dels que em deixava per a llegir, que ja no vaig ser a temps de tornar-li ("La miel" de Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, en una edició trilingüe romanyol - castellà - italià) i la presentació que em va fer del llibre de poemes "Ebri del vi perdut", que després es va publicar a l'"Aiguadolç" i que ara em prenc la llibertat de copiar ací:

ENVERS L'OASI
Josep LL. Roig: Ebri del vi perdut,
Ed. Aguaclara, Alacant, 2000
Joan M. Monjo*

Josep Lluís Roig naix a Oliva, l'any 1967. Ha realitzat estudis de Filologia
a la Universitat de Barcelona, a l'Estudi General de Lleida i a la Universitat
de València.
Fa una aparició estel·lar a les nostres lletres, l'any 1991, en publicar el
seu primer llibre: Amb el gest de les hores (Editorial Tres i Quatre), poemari
que havia obtingut el X Premi "Senyoriu d'Ausiàs March" de poesia,
convocat per l'Ajuntament de Beniarjó. El mateix any, mesos més tard,
l'editorial Columna publicarà el seu segon llibre: Per a dansar la llum. Li
havia valgut el premi "Martí Dot" de l'any 1990.1 l'any 1992 s'editarà Sal
lenta a Edicions 62. Amb aquesta obra havia obtingut el VI premi "Salvador
Espriu per a poetes joves".
A més, Roig ha participat en diverses publicacions literàries, ha estat
antologat en diverses ocasions -entre altres, a Dotze poetes joves valencians,
de Francesc Calafat i Marc Granell, editat per Tàndem-, ha col·laborat en
llibres amb els seus poemes, o n'ha fet recitals i presentacions.
Paral·lel al seu treball poètic -el més definitori de la seua obra-,
m'agradaria destacar els seus treballs de crítica literària sobre diversos
autors i gèneres Les Cròniques, Agustí Bartra, Marià Vayreda, poesia
actual...).
Ara, després de Sal lenta -recordem que fou publicat l'any 1992- torna
amb un altre llibre, que li ha valgut el II Premi "Gorgos", de poesia. Es
tracta del poemari Ebri del vi perdut, publicat el 2000 per l'Editorial
Aguaclara.
Segons hi diu l'autor a l'apartat de "Dedicatòries i notes": "és el títol
d'una novel·la nefasta i francesa que em vaig comprar justament pel títol".
I l'ha reutilitzat, seguint la mania de la cleptomania de títols, o, en ocasions,
de versos, que també trobem en aquest llibre.
Ebri del vi perdut-estructat en sis apartats i, com diu l'autor, on "es
troba condensat tot el procés que m'ha portat des de Sal lenta fins el que
escric ara"- comença amb "Memòria de l'instant". Ací se'ns mostren uns
poemes que tracten el tema de l'amor. L'amor, que genera vitalitat. Als
poemes d'"El gust salat de la memòria", ha canviat la visió que es donava
de les relacions amoroses. Ha arribat el moment en què s'ensorra el bell
palau. Ara, ja, tan sols en resta de tot aquell àpat, la punxada, el record
incòmode. En cert moment, l'autor arriba a dir:

Adolorit, recorde que recorde,
algunes voltes,
el teus pits, l'enyor, les matinades blanques,
tant de cos, de bes, d'allò que no tinguérem
o tinguérem.
Voluble, m'enteste, no sé per què,
a dibuixar aquells dies que no enyore
i que potser invente.
Així, doncs, per a tu, que no sé si existeixes,
aquest record famolenc d'altres mirades.

Aniran succeint-se les altres parts del poemari: "L'ofici de viure", "Tebi
de llum", "Fira desolada" i "Ebri del vi perdut". Apartats que, en un evident
"anar a més", traçarà i dibuixarà, vers a vers, un paisatge humà ple de
dolor i desolació. En aquests darrers apartats trobem -d'una manera
evident- una poesia de dura reflexió humana, on, en un principi, sembla
que l'autor no creu en cap mena de futur. En algunes ocasions, hi utilitza
elements que habitualment són tinguts com a positius -per exemple,
coloms i gavines que apareixen als poemes de les pàgines 50 i 51-, i que
als seus textos esdevenen amb càrrega negativa. Per tant: una nova lectura
de certs elements ja sacralitzats i fossilitzats -i sacarinats- per la societat i
la cultura.
Ara bé, si abans hem dit que en una part important del seus poemes
d'Ebri del vi perdut detectàvem una certa orfandat de futur, ara haurem de
dir, per matisar amb propietat, que tant al poema de la pàgina 56, "Crec en
el futur, i no és ironia", com al darrer poema del llibre, hi trobem importants
elements que resolen l'orfandat i el problema. Al text de la pàgina 58 hi
trobem un "oasi", un tauló de salvació:


L'esperança s'acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut, no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no es possible creure en els refugis
i revisc l'esperança de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil·les.


Idea aquesta -la de l'oasi- que Roig reprendrà i desenvoluparà en el
seu proper llibre, Oasi breu, publicat per l'Editorial Tàndem en el 2001.


* Aquest text fou llegit a l'acte de presentació del llibre de J.LL Roig, Ebri del vi perdut, a la
Casa de Cultura Marqués Gonzàlez de Quirós (Gandia, 2-VI-2000). Acte organitzat pel C.E.I.C. Alfons el Vell.

http://www.raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/viewFile/65287/101858


Gràcies per tot, Joan, i gràcies a la gent de Lletra Impresa per obligar-me a rellegir-te.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Un poema inèdit


Uns anys després, vam tapar la piscina
amb terra, alhora que vam llençar, de la cotxera,
tot de químics que ja no ens calien.
Hi vam trobar, també, unes botelles de vi
que dormien un son tebi, arrecerades.
En encetar-les, tenien aquell toc teula
propi d’haver envellit bé, però no conservaven
aquell gust estranyament redó de la maduresa.

No som millors que el vi que ens bevem.