dimecres, 11 de gener de 2017

Presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March

Presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March
IEC, Carrer del Carme, 47,
Casa de la Misericòrdia,
08001 Barcelona.
A les 19’30.

Fragment d'una versió prosificada i actualitzada:
Bellesa de dona i de savi cor. I cavallers armats que siguen gentils. Cantar d’ocells i enraonar d’amor. Adornats llenys enmig d’un mar amb forts corrents i blanca neu descendir mentre apareix l’albada. [...] Tot això ho supera la bellesa de la meua dona. Tant com el cel és major que la terra.


I un fragment on apareix la notícia:

Un parell de mesos després, vaig rebre una invitació per a una presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March, a l’ IEC, Carrer del Carme, 47, Casa de la Misericòrdia, 08001 Barcelona. A les 19’30. L’interès em va poder.[...]
Mitja hora abans, a les 19, que ja hi era. L’edifici respirava pausa. Com un oasi al mig de la selva. Vaig passejar una mica pel jardí, pel pati. Em vaig passejar per la biblioteca... No esperava ben bé res. Però, en entrar, la sala era plena de gom a gom. Uns poemes atribuïbles a mossèn Ausiàs encara eren notícia.
L’acte va ser bonic. Jo m’havia assegut al fons, discretament. Però Constanzo em clissà, tot i que jo no me’n vaig adonar. Van fer tota la presentació, els parlaments. Van referir-se a la meua família. Com a agraïment i com a explicació. I, ja a la fi, va reclamar la meua presència. No crec ésser especialment vanitós, però els aplaudiments, l’interès, l’enveja de totes aquelles persones.
Entenc que era com una revolució. Que era una cosa fascinant, un d’aquells miracles. Hi ha coses que. Coses que coses que coses. L’atzar, en forma d’accident i de miracle.


(Fragments del llibre "Els peus gelats", Josep Lluís Roig, ed. Perifèric, Catarroja, 2016)

dilluns, 19 de desembre de 2016

REFLEXIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL, A PARTIR D'HÈCTOR BOFILL, MARTÍN ABRISKETA, HELENA TORNERO, IGNASI MORA,...

REFLEXIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL

Hi havia una pregunta que em voltava sense una resposta clara: per què justament ara hi ha tota una sèrie d’autors que escriuen d’una manera o altra sobre la Guerra Civil –i el just pre i post- sense buscar el bé i el mal, sinó perquè desitgen contar anècdotes, moments, vivències sense jutjar-les, però amb la voluntat de deixar constància. Potser em picava especialment perquè jo m’hi sent implicat, en tant que autor, però n’hi ha d’altres com Juli Alandes, Vicent Sanz, Maria Folch, Helena Tornero,Hèctor Bofill,... Autors nascuts a darreries dels seixanta, molt principis dels setanta amb una manera molt semblant d’enfocar la realitat.
Així, Juli Alandes aprofita per explicar-nos els detalls sentimentals d’una família benestant valenciana lligats al devenir dels anys 20 i trenta del XX a “Trencatenebres”, mentre aprofita per fer un toc policial a l’obra, amb la investigació d’un assassí en sèrie mesclat amb les quintes dels anarquistes, mentre que Vicent Sanz (“Màxima discreció”) ens conta com alguns exrepubicans havien de renunciar a qualsevol criteri moral per sobreviure. Maria Folch (“Després vénen els anys”) ens explica, per exemple, les vicissituds de l’hospital republicà de reraguarda de Benicàssim; Helena Tornero crea una obra de teatre (“No parlis amb estranys”) farcida de detalls entrecreuats, anecdòtics si voleu, com una dona major que explica, només en un moment, que un dels Corte Inglés de Barcelona està al lloc que ocupava una presó de dones al llarg de molts anys de la dictadura, amb només una mínima placa que ho indica. O Hèctor Bofill (“L’edat dels homes”) que conta les desventures i ventures (poques) de l’avi matern que va començar la guerra al bàndol republicà i acabà a Rússia amb la Divisón Azul feixista (ara que escric això, no puc deixar de remarcar com Maria Josep Escrivà ha estat també involucrada en la creació de la biografia de Joan Climent: “Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX”, d’Ignasi Mora; on ella em comentava les entrevistes, per acabar d’arrodonir la informació, amb una Adelina Bataller, viuda de Climent, assetjada per l’Alzheimer, que recordava molt millor el passat que no el present. Com Escrivà, d’alguna manera, era conscient que era l’última oportunitat de traure informació directa sobre la vida d’aquell poeta que començà la guerra civil al bàndol republicà i que, després de ser fet presoner, l’acabà al bàndol “nacional”; així com Bofill també comença a escriure la seua història en el moment que s’adona que la seua àvia, vídua del protagonista de la seua història també deixa de poder valdre’s per ella mateixa, alhora que, involuntàriament, amenaça de conduir a la mort, amb ella, totes aquelles petites històries, aquells grans drames íntims que involuntàriament formaren part de la gran història).
Escric tot això perquè jo també he escrit una novel•la una mica en aquesta línia, on apareix, per exemple, un hospital infantil que Noruega va construir durant la guerra civil, i del qual no en vaig tenir ni idea, malgrat haver jugat allí de menut, fins el 2012, quan vaig començar a escriure la meua història. El cas és que el 2012 cap d’aquestes obres havia estat publicada i, el pitjor de tot, quan s’acabava el termini, el 2014, del premi que em van donar només estava publicada l’obra de teatre d’Helena Tornero però cap de les altres.
Resulta obvi que tot allò no era una casualitat. És per això que, en escoltar (els valencians no tenim cap ràdio en la nostra llengua, en una democràtica decisió del partit al poder a l’Estat Espanyol) en una entrevista un autor que presentava una novetat (2015), jo me l’havia de comprar: una novel•la que mesclava una mica ficció i no ficció i on s’explicaven les vides durant la guerra civil i la postguerra de quatre germans, quatre xiquets (un dels quals son pare) que queden separats dels pares i acaben recollits en un poble francés a prop dels Alps. Però el que més em va interessar era que l’autor va adduir durant l’entrevista que havia escrit la novel•la perquè el seu pare ja era molt vell: decididament, no existeixen les casualitats.
Bé, el cas és que l’autor és Martín Abrisketa i la novel•la “La lengua de los secretos”. Així les coses, no puc estalviar-me copiar un tros del pròleg (el subratllat és meu, amb paràfrasi de Lluís Roda, com a homenatge). Les conclusions són òbvies i, per tant, me/us les estalviaré:
He esperado más de cuarenta años para permitirme escribir esta historia. Siempre supe que debía contarla, pero también que no podía enfrentarme a ella hasta haber sufrido lo suficiente como para comprender su verdadera dimensión. Por fin ha llegado el momento. Me encuentro al borde del abismo, el lugar perfecto. Ecribo, pues, para intentar salvar la vida, pero sobre todo para revelaros que hay algo puro y bueno en todos nosotros, un secreto que desconocemos. Sí, lo hay, aunque lamentablemente todo se olvida y volverá a suceder de nuevo aquello que sucedió, y alguien, como yo, pensará entonces que debe recoger su recuerdo, sufrirá por ello y habrá mucho dolor entre sus líneas, pero también amor, admiración, sonrisas y esperanzas.
Si queréis imaginaros cómo era mi familia mientras leeis los hechos, encended el televisor. Algún canal emitirá imágenes de refugiados huyendo. En la mirada de esas personas aterradas está escondido mi padre. “Somos nosotros”, me dijo cuando vio a la gente escapar desolada de las aldeas de Bosnia durante la guerra que destruyó la antigua Yugoslavia. “Sé cómo huelen, sé lo que sienten, éramos así, la misma ropa, los mismos piojos, idéntica miseria.” ¿Quién pierde en las guerras? le pregunté un día. Esperaba que respondiera “Los niños”, por lo que le había tocado vivir. Sinembargo, i aita dejó pasar un rato, luego susrró: “Los padres”. Se miró las manos y continuó hablando con una mirada velada hacia adentro. “El ser humano”, dijo, “puede superar la muerte de sus padres; es ley de vida, son mayores que tú. Pero imagina que pierdes a cuatro hijos en la guerra... Eso no lo supera nadie”.
Se me hizo un nudo en el estómago al escuchar su corazón. Años atrás, él mismo había perdido a su hija, mi hermana Izaskun, sabía lo que decía. En la guerra no se salva nadie. Mueren todos.

També es pot optar per la versió d’Hèctor Bofill –sense conclusió, igualment:
[...] mentre prenia cos el neguit de saber més sobre la història del meu avi. Es va aixecar en mi la urgència d’aixecar acta d¡algunes d’aquelles vivències, de provar de concedir a aquells moments evanescents una oportunitat de perdurar. [...]
Escriure sobre el meu avi havia estat la meva promesa fins aleshores incomplerta. Mentre caminava per la carretera de Sants també va comparèixer un altre record que feia molt de temps que estava sepultat.
En Lluís veia que, de petit, m’agradava escriure contes i il•lustrar-los [...]. Així, una tarda, durant la sobretaula d’alguna celebració [...] em va preguntar:
- ¿Algun dia, Hèctor, escriuràs una novel•la sobre la guerra del teu avi?
Vaig fer que sí amb el cap, circumspecte, plenament conscient que l’encàrrec era d’una magnitud superior a les meves llibretes il•lustrades [...].
Després va afegir un segon repte, en aparença més fàcil de satisfer, però que exigia la consecució d’un fet ben trist i renyit amb l’alegria que envoltava la reunió:
- Quan l’avi es mori, Hèctor, ¿li portaràs flors?


Josep Lluís Roig

dijous, 8 de desembre de 2016

Emili Sánchez-Rubio, Agnès Llobet, Josep Checa, Laia Carbonell: EL VENTRE DE LA BALENA

Hom gosaria afirmar que el cànon literari, en una llengua, es basteix al llarg de molts anys, si no de segles. En conseqüència, podem afegir que el cànon català, en aquest sentit, és molt més lliure que els de la majoria de cultures occidentals. Això facilitaria l’aparició de textos que fugen amb certa facilitat d’allò que, suposadament, seria la biga mestra de la poesia catalana. Posar exemples és tan fàcil que la feina s’acumula. Així, n’hem triat uns pocs que exemplifiquen la diversitat de camins de fugida.
Els dos primers s’inscriurien en una fugida del jo, per diverses vies. La primera aprofita, paradoxalment, una relectura del romanticisme. Però no de qualsevol, sinó de l’alemany (oh, Rilke, oh, Hölderlin!) tot passant pels simbolistes francesos fins aplegar a Rosselló-Pòrcel i Vinyoli. Així, en un viatge disciplinat, Emili Sánchez-Rubio penetra dins L’afrau del nigromant (Lleonard Muntaner, 2015) en un llibre dividit en tres parts: la caiguda al precipici, la supervivència, la demència, al fons i l’eixida del pou, en un camí que hagueren signat tant els romàntics com els postromàntics.
El que resulta evident, però, és que no pretén ser llegit com un text autobiogràfic, en el sentit estricte. Més encara, en molts moments gosaríem llegir que qui s’enfonsa i renaix és la pròpia literatura –amb llur llengua– o l’art mateix: A la meva boca es belluga / violada per la inflamació de colors, / una esponja abúlica. / La meva llengua i la llepada. / Invertebrat, em sé darrer indret d’un idioma / que ningú ja no parla. Només l’atreviment de l’autor mereix amb escreix el nostre reconeixement però si, a més, ho fa actualitzant els referents –I després de milions d’anys, / una tempesta de foc / i deixondits xampinyons d’urani / granaran la foscúria alegre– el resultat és de lectura necessària.
En aquest allunyament del jo líric proper a l’autor, destaquem L’incendi de les papallones (Edicions del despropòsit, 2015) on Agnès Llobet presta la veu en primera persona a tres pacients derivats de psiquiatria –ho explica ella mateixa a la introducció–, en un to força narratiu però ple de figures poètiques. Així, passem per tres lectures esborronadores de la realitat que, amb els seus ulls, passa a ser una altra, diferent d’aquella que coneixem i, còmoda, ens acull. És per això que creiem que la primera intenció del poemari és incomodar. I per això les imatges que l’acompanyen tampoc són acollidores, sinó que també semblen lectures d’altres dibuixos que no veiem, fetes pels jo del llibre. Però el poema que dóna nom al recull ho explicarà molt millor:
Cada dilluns he assistit a una sessió d’hora i mitja / durant la qual [...] / m’ensenyen una làmina i em fan explicar què hi veig, [...] // Fa 743 dilluns que parlam de papallones, de gavines i / mèrleres, d’espines codonys i bromur; d’un paraigües... / bla, bla, bla... // Però quan et quedes quieta, tota sola, quieta davant el / mirall; aleshores només restes tu. [...] // Llavors pots escoltar perfectament què et diuen aquelles / taques, pots ensumar la putrefacció del ventre i la / coagulació de la sang, [...] la mà de l’horror agafant-te pels cabells fins a / separar-te els peus de terra.
Un cas ben interessant és L’enteniment de les bèsties (Viena edicions, 2015) de Josep Checa que de vegades presta el subjecte als animals, com en el demolidor: Pensa que és fruit d’una equivocació. / Enquibit a la força dins un receptacle incòmode / compta tothora el temps perdut, / especula amb el temps que resta. / Mira per una escletxa els arbres i les bèsties, / la lliure ignorància.
Així, malgrat que estira massa el tema i que l’oposició camp-ciutat que de vegades apareix és massa òbvia, el llibre té poemes memorables i és original en el plantejament d’observar el nostre món –cruel– des de la perspectiva dels animals. Molt recomanable.
I a Finlàndia (Galerada, 2015) trobem aquesta versió del jo exportat –que no exiliat– al qual ens haurem d’avesar. És aquest un poemari volgudament anecdòtic però descarnat, que descansa a sobre els fets, però aquests són desolats perquè la realitat ho és. Amb aquesta visió que permet veure les coses des de dins i des de fora al mateix temps perquè el subjecte ja no pertany a la terra de la qual ha partit però tampoc a la que ha anat. Així, no li és aliena ni una ni l’altra realitat però totes dues li presten el desassossec, que tanmateix és contat d’una manera delicada i tendra, com si no fera mal però, tanmateix, som conscients que sí. Així com de la distància inabastable entre emissor i receptor, entre el jo i el tu. Com a EL SUICIDI: El suïcidi / no t’ha sortit bé. / La buidada de blísters / t’ha fet caure de la cadira, / i estirada a la catifa / sents la impotència / de l’escarabat panxa enlaire. [...] Em parles d’humiliació / i de ganes de morir. / La resta del dia dorms / mentre rento els teus plats, / frego el teu terra, / estenc la teva roba / i fullejo el teu diari en aquest idioma / que entenc ben poc.
És per això, potser, que alguna cosa canvia al cànon, quan un jo no és, necessàriament ja, un jo.
Josep Lluís Roig, EL VENTRE DE LA BALENA.
Dins "Caràcters", número 75-76, p. 35.


dilluns, 5 de desembre de 2016

Nou llibre de poemes de Christelle Enguix


Christelle Enguix ha tret, després de dèsset anys, un nou llibre de poemes. Vaig tenir l'honor que em demanara de fer´li el pròleg. És per això que, més que dir-ne unes poques coses, us el copie. El pròleg i el primer poema del llibre:


Si en aquest llibre només l’anecdotari fóra allò important, seria molt fàcil de resumir: xica coneix xic quan ja tenia edat suficient per a decidir que tindria una vida tranquil•la i la vida, definitivament, se li complica. O se li enriqueix. O se li complica i se li enriqueix. L’amor, un embaràs, el part, els primers passos. Com canvia la vida.
Tot això, que per altra banda ja era hora que es consolidara com a possible temàtica poètica, no fa, tanmateix, el poema. N’és el magma del qual s’alimenta però un poema ha de ser molt més i és aquest el cas. I tot seguit entraré una mica en matèria però no n’espereu una anàlisi aprofundida perquè aquest pròleg és un acte d’amistat. L’autora i el prologuista es coneixen des de fa molts anys, en aquest món de la literatura, i el prologuista l’ha vista créixer poèticament a poc a poc. Fins i tot, en alguns moments, el prologuista va témer que tota aquella sensibilitat i totes aquelles imatges potser mai acabarien per quallar del tot, en el camp de la poesia. Però no va ser així. A banda de moltes altres coses, existeixen dos llibres anteriors que ho demostren: “L’arbre roig” (2007) i “El cor del minotaure” (2009). El primer és difícil de trobar però el segon, publicat a l’editorial 3i4, el recomana de tot cor.
I és per aquests antecedents –l’amistat, alhora que els dos llibres anteriors– que el prologuista acceptà encantat l’encàrrec del pròleg abans d’haver llegit el llibre. És per això que començà la lectura amb una mica de por: què explicarà, si no li agrada el llibre? Com haurà plantejat l’autora els textos? Ella, que als poemes és tendra però amb arestes que fan mal, se n’haurà sortit? Ella, que es reflectia als paisatges de la seua terra, haurà trobat un altre espill?
Però, quan acaba el primer poema, el prologuista ja respira tranquil: la sensibilitat, les imatges delicades segueixen exactament al mateix lloc. I les espines, també.
El prologuista segueix la lectura, pren anotacions, marca poemes. Coses com que el llibre està estructurat cronològicament i lògica: l’amor, l’embaràs, el part, el fill, els primers passos. Coses com que ara l’autora es projecta endins i enfora, que hi ha un poema on ella entra al mar i és, alhora, el mar del seu fill, que explica perfectament com funciona la seua poètica. Però arriba un moment en què el prologuista deixa de prendre notes perquè diseccionar-ho, en un pròleg, no té sentit i decideix que només hauria de fer un text curt –o potser afegir una nota a peu de pàgina amb un breu anàlisi que el lector es puga botar*– on explicar que el llibre li ha agradat i que li ha arribat endins, que el pot recomanar de tot cor i no per compromís. Que la poètica de l’autora s’ha fet més complexa però igual, que la seua veu és reconeixible. Que segueix projectant –a més d’endins– enfora el seu jo, que és definit per allò que l’envolta però que ara ha enriquit aquest paisatge exterior amb els viatges, amb la casa nova, però que tampoc no ha abandonat les seues terres de la Safor.
I ara, ací, faria una nota a peu de pàgina, una reflexió sobre la distància entre llegir en abstracte i llegir en concret: un dels poemes que més gràcia li ha fet és alhora un dels que, com a poema, menys troba. Ella de Beniarjó, Senyoriu d’Ausiàs March, ell d’Arenys, la voluntat de véncer els problemes. Tot, en tres versos que, tanmateix, no tenen arestes: jo sóc de la pàtria de marc. / tu vius al cor de sinera. / què són quatre-cents vuitanta-set quilòmetres? O sí que en tenen? I li fa gràcia perquè la coneix o serien prou les referències culturals i farà gràcia a qualsevol lector? El cas és que tancaria la nota per a acabar, definitivament, el pròleg:
Que si algú busca un llibre blanet sobre la maternitat, que no comence a llegir. La resta, hi sou benvingudes i benvinguts. El prologuista ja no destorba més.
--------------------
*És, aquest, un poemari molt estructurat, malgrat que el llibre tinga una línia temporal de base. Així, comença amb un poema pròleg –com l’acabarà amb un poema epíleg – on l’autora ens presenta el seu espai vital anterior al cataclisme que provoca l’amor. Un amor que ens serà contat a la primera part, ÒRBITES, d’una manera molt referenciada, com si els llocs on ocorren fets incomprensibles –què és l’amor, sinó?– pogueren explicar la raó de les coses. A més de ser un mecanisme que l’autora ha utilitzat sovint i amb èxit també als poemaris anteriors.
Però aquesta primera part no deixa de ser una introducció –lògica, si voleu– al tema central de Tot el blat que és, sense cap mena de dubte, el miracle de crear una nova vida, que és fruit d’aquesta relació amatòria. Potser és per això que les parts restants duen títols entrellaçats entre ells –AIRE, AIGUA, FOC i TERRA– i alhora tan allunyats de la primera part. Perquè, efectivament, a AIRE seguirà utilitzant imatges molt properes al terreny per a explicar la fertilitat de la dona, com les crescudes del Nil, la paciència del camperol quan sembra, l’espiga carregada de fruit, però totes aquestes imatges que li aprofiten per a explicar-se queden deslligades del jo, no com a la primera part. Que, no gens atzarosament, acaba amb la confirmació de l’embaràs: jo t’he anunciat que seré mare.
No cal insistir gaire en el fet que AIGUA –el títol de la següent part– és un dels símbols més universals de la fertilitat. I és que Enguix no vol defugir les imatges tradicionals per a explicar allò que realment és i sent com el miracle de la vida. La meravella, els dubtes, la sorpresa. Tot, hi és en aquests poemes. La fascinació de com una cosa tan petita a dintre seu –una gota d’aigua, una oliva, són imatges que utilitzarà– pot canviar tant una vida. Amb reflexions sobre la dificultat per explicar-ho, tot defugint l’ensucrament innecessari: he buscat als llibres tots els mots / que parlen de tu / i de mi. la formació del teu cos, / la transformació del meu. // però és com llegir-li la definició d’aigua / a qui té set.
Caldria afegir, a més, que per primera vegada ens trobem un nou espai, Begur, encara que, tanmateix, tancarà l’apartat amb una referència al seu espai vital abans de l’amor fèrtil: el barranc d’Atanasi, que ja havia aparegut anteriorment als seus poemaris.
FOC, la següent part, és una referència evident al sofriment, a la passió del part i els principis però també un joc amb la imatge del parir com un volcà entra en erupció: destrucció del món tancat però vida. Ací, trau joc als contrasts entre els termes abstractes i concrets: i el misteri, l’espenta titànica / i els pètals, el ventre il•luminat / i l’aire, l’arrel sagrada / i la llet. tot. tot és a punt. Però la referencialitat externa i la interna queden desplaçades de sobte per l’aparició d’aquesta nova terra que ha provocat el volcà.
Perquè TERRA és el títol d’aquesta darrera part. Una terra que té molts sentits –un món nou, un lloc a cultivar, el lloc d’on u és, el lloc d’on u serà,... – i no debades tornarà a aparéixer una referencialitat molt concreta i dual: la casa nova i la Safor; el present i el record. I tot per a contar com de senzilla és de vegades la felicitat. De l’infant però també de la mare, encara que sempre, també, amb la consciència que tot això és temporal: la consciència de la inconsciència.
I clou el llibre, com suara comentàvem, un poema epíleg on ens raona un dels aprenentatges que ha extret de tota aquesta experiència vital perquè, com ens explica tant la cita final del llibre, en versió Estellés –que potser havia llegit, o no, Kavafis–, com en els versos propis: He aprés sobretot que vaig.

Josep Lluís Roig


Primer poema de "Tot el blat":

una esplèndida llimera
plantada al bell mig del jardí, així
la vida. tot disposat amb la pulcritud
i la bellesa que atorga el temps. prestatgeries
ordenades i finestres paral•leles a la línia de la mar,
música antiga i aroma de te d’hibiscus. semblava que havia arribat
l’hora de la felicitat tranquil•la, d’arxivar correctament
els records i constatar que l’amor és una incisió
que ja no fa mal. l’hora de cuinar per als amics
i compartir l’eloqüència del vi. de planificar
llargs viatges per indrets remots i tenir
la certesa que a la tornada ens
esperen la casa i els llibres,
la llum i la geometria
delicada de la
llimera.

però la vida és un itinerari que es nega a ser traçat.

- "Tot el blat", Christelle Enguix, Godall edicions, 2016.

http://godalledicions.cat/tot-el-blat/

dimarts, 7 de juny de 2016

NOVEL·LA NEGRA I VI NEGRE A MARXUQUERA, AQUEST DISSABTE

Conversa entre Josep Lluís Roig i Juli Alandes sobre novel•la negra
DISSABTE, 11 DE JUNY• 19.00h CENTRE SOCIAL DE MARXUQUERA MARXUQUERA - GANDIA
a partir dels llibres Resurrecció i mort de G. T. i Trencatenebres, dels quals són autors, respectivament.
Diuen que convidaran a vi negre de Fontanars...
Centre Social de Marxuquera, Carrer Assagador de l'Ermita, s/n, Marxuquera, Gandia. Com que el carrer no ix en molts llocs i està enmig de la muntanya, podeu posar les coordenades GPS:
38°58'17.1"N 0°14'51.1"W


I un fragment de cada novel·la:
Vaig vore com queia, estès a terra, el meu Miquel. Vaig córrer cap a ell i em va tombar un dolor enorme en el muscle. Pensava que m’havia mort, però, no sé i per sort o desgràcia, no era així. El meu Miquel, ai, era figa d’un altre paner. Havia empomat una bala, no un perdigó, i havia mort, com quatre companys més. Els ferits pels perdigons de les escopetes de caça dels senyorets eren incomptables, jo entre ells. I molts altres, arraconats pels guàrdies com porcs senglars en una batuda de caça, havien acabat presos. Culpables de voler menjar, culpables de voler cobrar el seu jornal.
- Trencatenebres, Juli Alandes, ed. 3i4

De sobte, tot llegint aquells fulls, em va envair la sensació tendra que no estava obligada, que volia acompanyar-la en aquell viatge, que si el tren ja no arribava a aquell poble anomenat Oliva perquè havien tret les vies i ja no les havien tornades a posar mai més, no era només per la incompetència dels governants, sinó perquè ella es veiera obligada a demanar-me ajuda, perquè jo la poguera veure com una xiqueta, com una persona que no tenia temps per a demostrar-me com m'estimava perquè la vida li havia construït una crosta i obligada a esllomar-se per trobar una vida un poc per damunt de la supervivència.

- Josep Lluís Roig, Resurrecció i mort de G.T., ed. 3i4

dimecres, 1 de juny de 2016

Gemma Gorga, Robert Cortell, Alexandre Navarro

AL VENTRE DE LA BALENA
Hi ha un tipus de poesia que podríem anomenar com a discreta. Discreta no en la qualitat ni ambició, sinó discreta perquè no busca imatges enlluernadores, ni el crit, ni el lament. Busca explicar-se efectivament sense efectes innecessaris. No parlem de millor ni de pitjor, encara que és cert que de vegades pot passar més desapercebuda. Però mai no serà inferior a cap altre tipus de poesia.
Gemma Gorga és, sens dubte, una de les grans de la poesia i de la lírica senzilla. Així a Mur (ed. Meteora, 2015) ens presenta una reflexió densa alhora que delicada sobre el pas del temps i les conseqüències –majoritàriament negatives- que aquest provoca: La soledat, la decadència de les coses, l’enyorança, tot vist a partir de petits detalls: I potser un joiell, / una capseta, / un mirall a qui poder preguntar // tantes coses.
Perquè és a partir dels petits detalls com recupera la història de les coses, les persones. Així a POÈTICA DEL FRAGMENT tot el poema ens explica com prepara uns seitons –a la manera de l’àvia, en podríem dir- per a acabar: Segura que ningú no em veu, / m’oloro el dors de les mans / -sempre queda un vestigi / de mar al ventre dels peixos- / i sé que són les teves.
A més, hi ha tot un joc entre la memòria i l’art: amb l’escriptura, cert, però també en la disposició dels poemes com escenes d’un quadre o d’una fotografia: Veermer, per exemple. El seu gust pels detalls, en un cercle virtuós que posa aquests detalls al centre de l’objectiu.
Amb Hores ingrates (editorial Bromera, 2015) Robert Cortell, també serenament fa una reflexió sobre el pas del temps i el fet d’acarar-se a la fi. Tan serenament que prefereix no escriure les estridències: Com un final que no vull escriure ací. Ara bé, la reflexió en aquest poemari és de caràcter més abstracte, no tan detallista, on el més concret pot ser un viatge quotidià en tren –amb llurs albades– però tot això queda per sota de l’actitud vital del poeta, que prefereix l’ètica i l’estètica: així, l’ètica li demana una actitud vital no desaforada, fins i tot en l’amor: El meu amor no t’escomet amb fúria destructiva, / sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella / que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
Però l’arma que més utilitza per a enfrontar-se amb els problemes que comporta el desgast de la vida és l’estètica. Bàsicament pretén redimir-se en la paraula, apostar per la dignitat: Amb el pas del temps, sobretot es tracta / de preservar una certa estètica en la desfeta, / [...] perquè hem tocat fons, però tenim ungles / per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.
I, malgrat que trobar una altra fi resulte gairebé impossible, serà delicat fins i tot en contar la desfeta: Aquesta casa no s’ha ensorrat tot d’una: / va haver-hi un primer moment / en què no calia arranjar / els esvorancs de la façana / perquè eren insignificants.
Per altra banda, Alexandre Navarro ha tret ara El tren i la torre (Onada edicions, Benicarló, 2015) després d’un parèntesi de deu anys que va trencar amb un irregular Encesa fotografia el 2013. Navarro, que ens tenia avesats al seu magistral domini del decasíl•lab i l’alexandrí en uns poemes narratius amb un lleuger alè estellesià, se separa decididament d’aquesta tipologia de poemes –excepcions són excepcions– per a mostrar-nos un viatge subtil per l’amor, però sense la pretensió d’aconseguir la perfecció, l’èxtasi, sinó que capta els petits sentiments, sensacions, que el voregen: No descobrir / el teu crepuscle / ni caminar / sobre les teues aigües. / El teu camí / o el mapa / encara per dibuixar.
És així, amb aquesta subtilesa que aconsegueix atansar-nos a les seues sensacions sense imposar-les al lector, de la mateixa manera que l’amor ens és presentat com una solució impossible de resoldre, mai no com un èxtasi final: Saber-te / és collir raïm / per a un vi / que beurem / en la imaginació.
El poemari té una segona part més dispersa que, tanmateix, manté el mateix to per a demostrar que als versos no els calen grans imatges per a brillar, sinó les adequades.
Josep Lluís Roig (Publicat a la revista Caràcters)

dijous, 25 de febrer de 2016

Entrevista sobre "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4

Entrevista a "El temps", núm 1654, 23 de febrer de 2015. Per Xavier Aliaga. Foto d'Irene Roig Castellanos.