Parets, de Laia Noguera

Reproduïsc una ressenya sobre el llibre que vaig escriure i ha aparegut recentment:
Els accessos són:
http://www.llibresvalencians.com/Mirar-el-mun-us-interpretarlo_va_19_149_0.html
O també a:

http://dglb.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero29secciones/poesia.pdf
I la ressenya (en versió copia i enganxa):

Mirar el món és interpretar-lo
Laia Noguera ens presenta una lectura del món exterior il·luminat des
de l’interior : la distància que va de la «solitud precisa, / com una taca
a les tovalles noves» a «dolors / que són un autobús a l’autopista».
Acaben d’aparéixer els números 15 i 16
de la col·lecció de plaquettes «Razef», d’edicions 96. Vista amb certa perspectiva
ja, aquesta col·lecció impressiona. Per la
voluntat i pels resultats. Amb una periodicitat regular han fet avançar la nòmina de dos en dos: un original i una
traducció, cada vegada, tot demostrant
que la qualitat depén més de l’esforç personal que de les altres variables. I la nò-
mina ho demostra. Hi han publicat, a
més d’inèdits, autors com S. Jàfer, M. Pé-
rez Saldanya, B. Mezquita,... i, entre els
traduïts: Iannis Ritsos, Miren Agur Meabe, Ibn Khafaja, Walt Whitman,... Una
col·lecció imprescindible per a aquells
que estimen la poesia.
I el número 16 correspon a Laia Noguera (1983), una de les autores «joves» que
ha desenvolupat una poesia més personal i sòlida. Aquesta consolidació es pot
resseguir perfectament a les darreres publicacions: Triomf (2009), L’U (2010, amb
fotografies de F. Morrison) i ara aquest
Parets (2011).
Crec que mai no havia vist –o molt poques vegades– un text tan adaptat al format plaquette: breu i redó, amb un punt
i contrapunt a cada pàgina (un poema
a dalt i un altre a baix que el puntualitza). Amb el mèrit afegit d’ésser totalment coherent amb l’imaginari que ha
bastit al llarg dels seus últims llibre: l’individu com un còdol aïllat i alhora partícip del món que l’envolta, amb la voluntat de participar-hi.
En aquest cas, però, els elements de la naturalesa –l’imaginari– han estat substituïts pels elements del nostre entorn urbà
i humà: hi apareixen centres comercials,
autobusos, autopistes, aquaris, lletsons
tallats, parets, mobles,... i on el còdol ara
és la casa, que també interfereix en el món
exterior, com els troncs i les pedres: «Hi
havia casa nostra / i el món de fora, / il·luminat / per la nostra finestra».
Així –amb el rerefons de les relacions
personals i en un continu on un poema
succeeix el següent com les baules d’una cadena d’actes i conseqüències– la
poeta reflexiona sobre les relacions entre les persones i entre cada persona i el
món amb senzillesa aparent i reflexió
profunda. Triarem només dos exemples,
el primer més referenciat al nivell personal: «Hem somiat que menjàvem / a
la mateixa taula / i que el silenci era tou
/ i calent com el pa. / I m’he despertat
partida / com les engrunes. // Vam dissimular / fins que els vestits es van fer
vells.» I el segon més reflexiu sobre la relació amb la realitat: «La finesa de viure / no al costat de les coses, sinó a
dintre. // Ara et tornaria a dir que no».
En resum, una lectura imprescindible per
a saber per on circula un dels corrents
més interessants de la nova poesia.
Josep Lluís Roig