dimarts, 20 de desembre del 2011

FRANCISCO BRINES

L'ÚLTIMA COSTA
Hi havia una barcassa, amb personatges foscos,
a la vora disposada. La nit de la terra,
soterrada.
I més enllà aquell vaixell, de llums esmoteïdes,
on s'amuntegaven, amb fervor, encara que trist,
una gentada de dol.
Enfront, aquella boira
tancada sota d'un cel sense cap firmament ja.
I una barca que esperava, i d'altres encallades.

Vam arribar exhausts, amb la carn que estirava, una mica resseca.
Un aire immòbil, amb serrells d'humitat,
surava per aquell lloc.

Tot estava disposat.
La boira, més tancada encara,
exigia partir. Jo tenia els ulls entelats per les llàgrimes.
Disposàrem els rems desgastats
i com esclaus, muts,
vam empényer aquelles aigües negres.

Ma mare em mirava, molt fixa, des del vaixell,
en el viatge aquell de tots cap a la boira.


LA ÚLTIMA COSTA
Había una barcaza, con personajes torvos,
en la orilla dispuesta. La noche de la tierra,
sepultada.
Y más allá aquel barco, de luces mortecinas,
en donde se apiñaba, con fervor, aunque triste,
un gentío enlutado.
Enfrente aquella bruma
cerrada bajo un cielo sin firmamento ya.
Y una barca esperando y otras varadas.

Llegábamos exhaustos, con la carne tirante, algo seca.
Un aire inmóvil, con flecos de humedad,
flotaba en el lugar.

Todo estaba dispuesto.
La niebla, aún más cerrada,
exigía partir. Yo tenía los ojos velados por las lágrimas.
Dispusimos los remos desgastados
y como esclavos, mudos,
empujamos aquellas aguas negras.

Mi madre me miraba, muy fija, desde el barco,
en el viaje aquel de todos a la niebla.

FRANCISCO BRINES (traducció de Josep Lluís Roig)