M'estime molt la literatura de Pau Vadell. Pense que és una de les ments joves (1984) més lúcides de la nostra literatura. I encara que la lucidesa de vegades aboca al suïcidi,amb actes com la creació d'una nova editorial (AdiA), això no nega la primera premissa: llegir-lo és obligar-se a pensar.
Per posar-li un però, que també moltes vegades em pose a mi mateix, de vegades aquesta reflexió de cap a on ha d'anar la poesia s'imposa a la poesia, en els versos. No és ben bé un defecte, però en alguns poemes es nota en excés.
I, com que de cap manera vull acabar amb un aspecte negatiu (que potser no ho és, però com que em disgusta en mi mateix, tendesc a mirar-lo negativament), acabaré amb un poema seu de fa uns quants anys, que ha passat per les meues mans gràcies a Josep Vicent Cabrera, que demà el recuperarà:
Una lentitud pòstuma,
les convulsions transpassen la pell
i s'afiquen a la humitat dels ossos.
La mirada dels amants
es perpetua recitant fèmurs sencers
de patiment, de coves,
de pluges.
El goig regalima encara
plaent de servar
tots els moviments d'antuvi.
- Pau Vadell i Vallbona, Temple, Edicions del Salobre, 2009.
2 comentaris:
M'alegra que la meua compra t'haja servit per a aprofitar-te'n lecturalment. Aviat en gaudiré.
Tu pensaves que si em deixaves fer de camell amb una bossa plena de llibres, jo no miraria dins????????????????????????
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada