Christelle Enguix ha tret, després de dèsset anys, un nou llibre de poemes. Vaig tenir l'honor que em demanara de fer´li el pròleg. És per això que, més que dir-ne unes poques coses, us el copie. El pròleg i el primer poema del llibre:
Si en aquest llibre només l’anecdotari fóra allò important, seria molt fàcil de resumir: xica coneix xic quan ja tenia edat suficient per a decidir que tindria una vida tranquil•la i la vida, definitivament, se li complica. O se li enriqueix. O se li complica i se li enriqueix. L’amor, un embaràs, el part, els primers passos. Com canvia la vida.
Tot això, que per altra banda ja era hora que es consolidara com a possible temàtica poètica, no fa, tanmateix, el poema. N’és el magma del qual s’alimenta però un poema ha de ser molt més i és aquest el cas. I tot seguit entraré una mica en matèria però no n’espereu una anàlisi aprofundida perquè aquest pròleg és un acte d’amistat. L’autora i el prologuista es coneixen des de fa molts anys, en aquest món de la literatura, i el prologuista l’ha vista créixer poèticament a poc a poc. Fins i tot, en alguns moments, el prologuista va témer que tota aquella sensibilitat i totes aquelles imatges potser mai acabarien per quallar del tot, en el camp de la poesia. Però no va ser així. A banda de moltes altres coses, existeixen dos llibres anteriors que ho demostren: “L’arbre roig” (2007) i “El cor del minotaure” (2009). El primer és difícil de trobar però el segon, publicat a l’editorial 3i4, el recomana de tot cor.
I és per aquests antecedents –l’amistat, alhora que els dos llibres anteriors– que el prologuista acceptà encantat l’encàrrec del pròleg abans d’haver llegit el llibre. És per això que començà la lectura amb una mica de por: què explicarà, si no li agrada el llibre? Com haurà plantejat l’autora els textos? Ella, que als poemes és tendra però amb arestes que fan mal, se n’haurà sortit? Ella, que es reflectia als paisatges de la seua terra, haurà trobat un altre espill?
Però, quan acaba el primer poema, el prologuista ja respira tranquil: la sensibilitat, les imatges delicades segueixen exactament al mateix lloc. I les espines, també.
El prologuista segueix la lectura, pren anotacions, marca poemes. Coses com que el llibre està estructurat cronològicament i lògica: l’amor, l’embaràs, el part, el fill, els primers passos. Coses com que ara l’autora es projecta endins i enfora, que hi ha un poema on ella entra al mar i és, alhora, el mar del seu fill, que explica perfectament com funciona la seua poètica. Però arriba un moment en què el prologuista deixa de prendre notes perquè diseccionar-ho, en un pròleg, no té sentit i decideix que només hauria de fer un text curt –o potser afegir una nota a peu de pàgina amb un breu anàlisi que el lector es puga botar*– on explicar que el llibre li ha agradat i que li ha arribat endins, que el pot recomanar de tot cor i no per compromís. Que la poètica de l’autora s’ha fet més complexa però igual, que la seua veu és reconeixible. Que segueix projectant –a més d’endins– enfora el seu jo, que és definit per allò que l’envolta però que ara ha enriquit aquest paisatge exterior amb els viatges, amb la casa nova, però que tampoc no ha abandonat les seues terres de la Safor.
I ara, ací, faria una nota a peu de pàgina, una reflexió sobre la distància entre llegir en abstracte i llegir en concret: un dels poemes que més gràcia li ha fet és alhora un dels que, com a poema, menys troba. Ella de Beniarjó, Senyoriu d’Ausiàs March, ell d’Arenys, la voluntat de véncer els problemes. Tot, en tres versos que, tanmateix, no tenen arestes: jo sóc de la pàtria de marc. / tu vius al cor de sinera. / què són quatre-cents vuitanta-set quilòmetres? O sí que en tenen? I li fa gràcia perquè la coneix o serien prou les referències culturals i farà gràcia a qualsevol lector? El cas és que tancaria la nota per a acabar, definitivament, el pròleg:
Que si algú busca un llibre blanet sobre la maternitat, que no comence a llegir. La resta, hi sou benvingudes i benvinguts. El prologuista ja no destorba més.
--------------------
*És, aquest, un poemari molt estructurat, malgrat que el llibre tinga una línia temporal de base. Així, comença amb un poema pròleg –com l’acabarà amb un poema epíleg – on l’autora ens presenta el seu espai vital anterior al cataclisme que provoca l’amor. Un amor que ens serà contat a la primera part, ÒRBITES, d’una manera molt referenciada, com si els llocs on ocorren fets incomprensibles –què és l’amor, sinó?– pogueren explicar la raó de les coses. A més de ser un mecanisme que l’autora ha utilitzat sovint i amb èxit també als poemaris anteriors.
Però aquesta primera part no deixa de ser una introducció –lògica, si voleu– al tema central de Tot el blat que és, sense cap mena de dubte, el miracle de crear una nova vida, que és fruit d’aquesta relació amatòria. Potser és per això que les parts restants duen títols entrellaçats entre ells –AIRE, AIGUA, FOC i TERRA– i alhora tan allunyats de la primera part. Perquè, efectivament, a AIRE seguirà utilitzant imatges molt properes al terreny per a explicar la fertilitat de la dona, com les crescudes del Nil, la paciència del camperol quan sembra, l’espiga carregada de fruit, però totes aquestes imatges que li aprofiten per a explicar-se queden deslligades del jo, no com a la primera part. Que, no gens atzarosament, acaba amb la confirmació de l’embaràs: jo t’he anunciat que seré mare.
No cal insistir gaire en el fet que AIGUA –el títol de la següent part– és un dels símbols més universals de la fertilitat. I és que Enguix no vol defugir les imatges tradicionals per a explicar allò que realment és i sent com el miracle de la vida. La meravella, els dubtes, la sorpresa. Tot, hi és en aquests poemes. La fascinació de com una cosa tan petita a dintre seu –una gota d’aigua, una oliva, són imatges que utilitzarà– pot canviar tant una vida. Amb reflexions sobre la dificultat per explicar-ho, tot defugint l’ensucrament innecessari: he buscat als llibres tots els mots / que parlen de tu / i de mi. la formació del teu cos, / la transformació del meu. // però és com llegir-li la definició d’aigua / a qui té set.
Caldria afegir, a més, que per primera vegada ens trobem un nou espai, Begur, encara que, tanmateix, tancarà l’apartat amb una referència al seu espai vital abans de l’amor fèrtil: el barranc d’Atanasi, que ja havia aparegut anteriorment als seus poemaris.
FOC, la següent part, és una referència evident al sofriment, a la passió del part i els principis però també un joc amb la imatge del parir com un volcà entra en erupció: destrucció del món tancat però vida. Ací, trau joc als contrasts entre els termes abstractes i concrets: i el misteri, l’espenta titànica / i els pètals, el ventre il•luminat / i l’aire, l’arrel sagrada / i la llet. tot. tot és a punt. Però la referencialitat externa i la interna queden desplaçades de sobte per l’aparició d’aquesta nova terra que ha provocat el volcà.
Perquè TERRA és el títol d’aquesta darrera part. Una terra que té molts sentits –un món nou, un lloc a cultivar, el lloc d’on u és, el lloc d’on u serà,... – i no debades tornarà a aparéixer una referencialitat molt concreta i dual: la casa nova i la Safor; el present i el record. I tot per a contar com de senzilla és de vegades la felicitat. De l’infant però també de la mare, encara que sempre, també, amb la consciència que tot això és temporal: la consciència de la inconsciència.
I clou el llibre, com suara comentàvem, un poema epíleg on ens raona un dels aprenentatges que ha extret de tota aquesta experiència vital perquè, com ens explica tant la cita final del llibre, en versió Estellés –que potser havia llegit, o no, Kavafis–, com en els versos propis: He aprés sobretot que vaig.
Josep Lluís Roig
Primer poema de "Tot el blat":
una esplèndida llimera
plantada al bell mig del jardí, així
la vida. tot disposat amb la pulcritud
i la bellesa que atorga el temps. prestatgeries
ordenades i finestres paral•leles a la línia de la mar,
música antiga i aroma de te d’hibiscus. semblava que havia arribat
l’hora de la felicitat tranquil•la, d’arxivar correctament
els records i constatar que l’amor és una incisió
que ja no fa mal. l’hora de cuinar per als amics
i compartir l’eloqüència del vi. de planificar
llargs viatges per indrets remots i tenir
la certesa que a la tornada ens
esperen la casa i els llibres,
la llum i la geometria
delicada de la
llimera.
però la vida és un itinerari que es nega a ser traçat.
- "Tot el blat", Christelle Enguix, Godall edicions, 2016.
http://godalledicions.cat/tot-el-blat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada